Fa uns dos anys aproximadament vaig conèixer un projecte liderat per dues amigues. La Sònia i l'Eva. Elles em van ensenyar que la riquesa de l'educació dels menuts, la construcció dels valors, i la destrucció dels primers murs estava en l'entorn i els seus veïns. No només això, estic convençut que em van ensenyar moltes més coses, vaig créixer com a pare, vaig cursar un màster, un postgrau, i ara estic a l'espera del doctorat.
Soc una persona autoritària, em costa que les coses es facin d'una manera que no sigui la que jo imparteixo, la que jo estic convençut que és la millor o l'única manera de fer-ho. I només hi ha un lloc on es compleix la profecia: a la tassa del vàter quan hi vaig. Tanmateix, als orgullosos, els que tenim l'ego pels núvols o l'autoestima desfasada, no vol dir que siguem males persones, o que sigui difícil de compartir temps amb nosaltres, no. Simplement que tenim dues opcions: o traçar una estratègia per fer passar la nostra, o mossegar-nos la llengua i fer que si amb el cap amb ressentiment.
No sempre surten bé els arrossos, conec un excel·lent cuiner, que treballa en un excel·lent restaurant que un dia ens el va servir completament cru. I quan li vam comentar va dir: "Està perfecte, al seu punt". Sense comentaris. Anem al gra, i mai més ben dit, aquest dia, de la mà d'un altre gran cuineta com és en Zaki, i d'uns grans pares amb més experiència que jo, vam fer un arròs. Tothom va dir la seva, jo el faig així, jo primer hi poso això, on vas? Mongeta verda a l'arròs noooo! Animal! Jo faig servir fumet de can Sixte Alzina, jo hi tiro caldo de pollo Aneto... i normalment has de trucar a la rostisseria i encarregar uns pollastres a l'ast quan et trobes en aquesta situació. Aquest dia va ser l'excepció perfecta.
Arròs d'escoleta, 12 d'octubre de 2023.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada