Salta al contingut principal

la flor perfecte si que existeix,

 No recordo el nom del restaurant ara mateix, però mai oblidaré el que vaig sentir a cada caixalada d'aquell plat. Que si mal no recordo, vaig compartir. Tampoc recordo amb qui. En plé mes desembre, en vistes al nadal, em sorprenia un plat de temporada a la carta d'un restaurant. El que també recordo perfectament és el preu: més de 15 euros. Com poden compaginar tan bé aquests tres ingredients. Sempre he pensat que la cuina necessita 3 grans virtuds: bona qualitat de la materia prima, bona proporció dels ingredients i cocció perfecte. Perquè si tens això pots menjar-te perfectament una escudella al mes d'agost (sempre que l'aire acondicionat estigui per sota de 20 graus). Tornem al tema: carxofa, ou i pernil salat.

Un dissabte de gener vaig anar al mercat, el concurreixo sovint, sol, amb familia, en horari de feina, els dissabtes al matí... després d'una llarga i aferrissada conversa amb el meu amic Quim, vaig comprar 4 carxofes ben maques, uns ous ecològics, astronimcs, bio i vegans (és broma, però eren molt bons això si), vaig llescar una mica de pernil de la panera de la meva dona (un cinc jotes minim), i vaig embrancar-me en l'intent de reproduir aquell plat.


Aquesta fotografia la va fer la Tati després d'engolir la seva ració. Aquest plat se'l va menjar el nostre estimat fill. Tot i que al principi va sortejar la carxofa, i sobretot, inicialment va engolir el rovell de l'ou amb els trocets de pernil, poc a poc va atrevir-se amb la Flor perfecte, així és com la vaig anomenar.

La flor perfecte, 16 de gener de 2023,



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cuina comunitaria,

 Fa uns dos anys aproximadament vaig conèixer un projecte liderat per dues amigues. La Sònia i l'Eva. Elles em van ensenyar que la riquesa de l'educació dels menuts, la construcció dels valors, i la destrucció dels primers murs estava en l'entorn i els seus veïns. No només això, estic convençut que em van ensenyar moltes més coses, vaig créixer com a pare, vaig cursar un màster, un postgrau, i ara estic a l'espera del doctorat.  Soc una persona autoritària, em costa que les coses es facin d'una manera que no sigui la que jo imparteixo, la que jo estic convençut que és la millor o l'única manera de fer-ho. I només hi ha un lloc on es compleix la profecia: a la tassa del vàter quan hi vaig. Tanmateix, als orgullosos, els que tenim l'ego pels núvols o l'autoestima desfasada, no vol dir que siguem males persones, o que sigui difícil de compartir temps amb nosaltres, no. Simplement que tenim dues opcions: o traçar una estratègia per fer passar la nostra, o mo...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

No m'agrada el magret

 Si puc estar orgullós d'algun dia a la cuina, és aquest. Era el Cap d'Any de 2018, havíem llogat un apartament a la costa, concretament a Sant Antoni de Calonge, on la màgica Orquestra Diversiones celebrava la seva particular festa de final d'any. Era la primera vegada que els veia en aquesta data tan assenyalada per molts, i tan indiferent per mi. Per mi no deixa de ser un altre dia que entaular-te amb amics o família, dins el marc de Nadal, i si: deixes enrere un any, pot haver sigut bo o dolent, i entres en un altre. No soc de desitjos, ni de propòsits, i encara menys soc de propòsits. Al Nadal cada cop m'agrada menys entaular-me, perquè si m'hi sento obligat a seure, ja no m'hi trobo tan a gust. A mi m'agrada seure a menjar i beure, amb família i amics, tot l'any, cada dia de l'any. M'enrotllo com una persiana. Quan la meva dona fa plans amb els seus amics, concretament amb aquesta colla d'amics, has d'estar atent. Preguntar amb tot ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »