Si puc estar orgullós d'algun dia a la cuina, és aquest. Era el Cap d'Any de 2018, havíem llogat un apartament a la costa, concretament a Sant Antoni de Calonge, on la màgica Orquestra Diversiones celebrava la seva particular festa de final d'any. Era la primera vegada que els veia en aquesta data tan assenyalada per molts, i tan indiferent per mi. Per mi no deixa de ser un altre dia que entaular-te amb amics o família, dins el marc de Nadal, i si: deixes enrere un any, pot haver sigut bo o dolent, i entres en un altre. No soc de desitjos, ni de propòsits, i encara menys soc de propòsits. Al Nadal cada cop m'agrada menys entaular-me, perquè si m'hi sento obligat a seure, ja no m'hi trobo tan a gust. A mi m'agrada seure a menjar i beure, amb família i amics, tot l'any, cada dia de l'any.
M'enrotllo com una persiana. Quan la meva dona fa plans amb els seus amics, concretament amb aquesta colla d'amics, has d'estar atent. Preguntar amb tot luxe de detalls el cronograma, el què cal portar, on anem, quant de temps i quants diners valdrà. Amb els anys he après a anticipar-me. Incomprensiblement, aquest Cap d'Any tot va fluir amb més o menys normalitat. Si no vaig errat érem uns deu o dotze comensals, alguns havíem demanat entrecot, alguna sèpia amb pèsols (la portava feta de casa, la sèpia amb pèsols, com el rostit, sempre del dia abans), però el plat estrella era el magret.
Un Cap d'Any, amb el meu estimat Jimy Barrera, ens assentàvem a la taula de cals seus pares a Bordils. Havia comprat jo el magret, i ell m'havia dit que havia vist una recepta molt interessant per fer-lo. Érem en Jordi, la Bruna, la Tati, en Prat i jo. Vaig comprar 3 magrets a la carnisseria. No em pregunteu per què, però vaig fer el càlcul d'una manera màgica i mística, ja que sense saber el pes real de cada peça, tot seria sorpresa. Entre els tres magrets, quatre quilos, vuit-cents cinquanta grams de magret a repartir entre cinc joves, que en aquella època, tenien més set que gana. Em vaig tallar el dit preparant el magret, amb una salsa de vinagre de Mòdena i mel. Macerat i afogat el dia abans a la nevera, tapat amb film. Posat al forn uns set minuts per cada costat a uns 220 graus. El que no vam fer aquell dia va ser reduir la salsa. Perquè no hi vam pensar. Estàvem atònits de veure la quantitat de magret que havia comprat, i que en teoria havia de comprar. Aquell Cap d'Any serà recordat per sempre més. Si no m'equivoco, seria el de 2010.
Doncs uns vuit anys després, em vaig treballar unes patates al forn, una compota natural d'albercoc i per descomptat, hi va haver reducció de la salsa. Com us parlaré en el següent post, la presentació és molt important. Va quedar clavat, perfecte, de cocció, de sal, la presentació, el retorn dels comensals, la cara de sorpresa dels que havien demanat entrecot, les ganes de tastar la sèpia amb pèsols en veure que jo havia elaborat aquest plat:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada