M'encanten les croquetes de la meva mare, en tinc un record tan bonic de quan era petit. Veia com les feia a la cuina, amb aquella paciència i dedicació. El davantal de flors amb tons lilosos, la cuina de gas que tant trobo a faltar a vegades, aquell pis on em vaig criar, cada vegada que veig croquetes em transporto. Siguin congelades o casolanes. I com sabreu, amb un nen de tres anys i mig, veig croquetes a taula, sovint.
Una altra cosa que m'encanta de les croquetes és el sobrant dels arrebossats. I si no en sobra, t'ho fas venir bé perquè en quedi. La truiteta de farina i ou, o pa torrat i ou, o pa torrat, ou i farina. Al final, un pols de sal, una mica d'all i julivert en pols, i tens un "crespell" de p*** mare. Perdoneu l'expressió, però si no sabeu què és un "crespell" haureu de continuar fidels a aquest blog. Algun dia us en parlaré.
La recepta, com us avanço, no la sé ben bé. No segueixo mai una recepta, és per això, que a part de cuinar, experimentar nous ingredients, crear textures, sabors, també m'agrada el risc de saber si hauré de tirar-ho tot per la borda en acabar, o no. Moltes vegades, ni sé si ho podré acabar, perquè el meu caràcter impacient i perfeccionista, fa que algunes vegades acabem menjant pa amb tomata i embotit (el que tots trobem a faltar quan marxem més de cinc dies de viatge...).
Tinc una història d'amor i odi amb les croquetes, les de fotografia són de pollastre, però n'he fet i n'he intentat fer de: carabassa, carabassa amb formatge blau, de patata i bolonyesa (bombes), de carn d'olla, de rostit, de sèpia amb pèsols, de moniato amb cheddar, de pernil, fins i tot crec que un dia les vaig intentar fer de gambes, d'aquestes de conversa que venen amb un pot amb líquid.
El que molts no sabeu, és que avui dia, amb trenta i cada any, quan hem menjat un pollastre a l'ast i en queda aquell pit sec a la nevera, que sol ser dimarts o fins i tot dimecres al vespre quan preparo una mica de beixamel, trinxo el pollastre, sofregeixo la ceba, ho mesclo tot, ho deixo reposar i crido: "Tatiaanaaaaaaa!!!" I ella contesta: "Què?? Vinc a fer les croquetes?", i jo: "Siiiii!!!" Fi de la història de les croquetes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada