D'on venim,

Ja fa molt temps que m'apassiona la cuina, no és que m'apassioni cuinar cada dia, però si que ho fa per atrevir-me a teixir aquesta idea. He visualitzat la meva vida dins un espai-cuina, i oferint experiències de qualitat als comensals. Una pelicula de Hollywood que es diu Chef, on una de les dones més boniques del mon participa en aquest film, em va servir d'inspiració (la pelicula, no la dona). Ara només em falten els recursos i sobretot la voluntat per tirar endavant el projecte.

CooKitos voldrà oferir uns entrepants "marca de la casa", amb producte de km0 i elaboració casolana. Em donaria per satisfet si aconsegueixo emocionar els començals amb els meus entrepants i els tastets colombians de la meva sogra. Entrepants amb aires de samfaina, peus de porc, trinxat, botifarra de perol, salses com l'allioli i els formatges més significatius del territori. Ho voldira compaginar amb els principals tastets de Colòmbia: patacones, papas rellenas i salses exòtiques. És el que més m'ha agradat d'aquell país a nivell culinari, deixant a banda el Sancocho o l'amanida de formatge fresc i pinya.

Avui començo aquest blog, amb l'intenció de posar una imatge i una descripció a plats que he cuinat, o m'agradaria cuinar. Ja sigui parlant del plat, del moment, de la companyia, dels ingredients, o el que s'em pugui passar pel cap en aquell moment.

Un cap d'any vaig convidar els meus estimats pares i la meva sogra a sopar. Ja és una tradició que el dia 31 me'l passi a la cuina. M'encanta. Ho gaudeixo moltissim. És per mi, la millor forma de passar l´últim dia de l'any. Aquest era el plat principal: Rap amb aires de romaní, llit de ceba i porro sofregit a foc lent i acompanyat amb arròs negre de Pals. El vaig batejar amb el nom: "Aires de s'Alguer". Pels que no ho coneixeu, és una petita cala amb quatre casetes de pescadors, a tocar de la platja el Castell, al municipi de Palamós. Un dels meus millors plats que he cuinat mai, deixant a banda el rostit del Nadal del 23.

Aires de s'Alguer, 31/12/2019

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cuina comunitaria,

Fa uns dos anys aproximadament vaig conèixer un projecte liderat per dues amigues. La Sònia i l'Eva. Elles em van ensenyar que la riquesa de l'educació dels menuts, la construcció dels valors, i la destrucció dels primers murs estava en l'entorn i els seus veïns. No només això, estic convençut que em van ensenyar moltes més coses, vaig créixer com a pare, vaig cursar un màster, un postgrau, i ara estic a l'espera del doctorat. Soc una persona autoritària, em costa que les coses es facin d'una manera que no sigui la que jo imparteixo, la que jo estic convençut que és la millor o l'única manera de fer-ho. I només hi ha un lloc on es compleix la profecia: a la tassa del vàter quan hi vaig. Tanmateix, als orgullosos, els que tenim l'ego pels núvols o l'autoestima desfasada, no vol dir que siguem males persones, o que sigui difícil de compartir temps amb nosaltres, no. Simplement que tenim dues opcions: o traçar una estratègia per fer passar la nostra, o mo...

la flor perfecte si que existeix,

No recordo el nom del restaurant ara mateix, però mai oblidaré el que vaig sentir a cada caixalada d'aquell plat. Que si mal no recordo, vaig compartir. Tampoc recordo amb qui. En plé mes desembre, en vistes al nadal, em sorprenia un plat de temporada a la carta d'un restaurant. El que també recordo perfectament és el preu: més de 15 euros. Com poden compaginar tan bé aquests tres ingredients. Sempre he pensat que la cuina necessita 3 grans virtuds: bona qualitat de la materia prima, bona proporció dels ingredients i cocció perfecte. Perquè si tens això pots menjar-te perfectament una escudella al mes d'agost (sempre que l'aire acondicionat estigui per sota de 20 graus). Tornem al tema: carxofa, ou i pernil salat. Un dissabte de gener vaig anar al mercat, el concurreixo sovint, sol, amb familia, en horari de feina, els dissabtes al matí... després d'una llarga i aferrissada conversa amb el meu amic Quim, vaig comprar 4 carxofes ben maques, uns ous ecològics, astron...

No m'agrada el magret

Si puc estar orgullós d'algun dia a la cuina, és aquest. Era el Cap d'Any de 2018, havíem llogat un apartament a la costa, concretament a Sant Antoni de Calonge, on la màgica Orquestra Diversiones celebrava la seva particular festa de final d'any. Era la primera vegada que els veia en aquesta data tan assenyalada per molts, i tan indiferent per mi. Per mi no deixa de ser un altre dia que entaular-te amb amics o família, dins el marc de Nadal, i si: deixes enrere un any, pot haver sigut bo o dolent, i entres en un altre. No soc de desitjos, ni de propòsits, i encara menys soc de propòsits. Al Nadal cada cop m'agrada menys entaular-me, perquè si m'hi sento obligat a seure, ja no m'hi trobo tan a gust. A mi m'agrada seure a menjar i beure, amb família i amics, tot l'any, cada dia de l'any. M'enrotllo com una persiana. Quan la meva dona fa plans amb els seus amics, concretament amb aquesta colla d'amics, has d'estar atent. Preguntar amb tot ...

cooKitos

Cercar en aquest blog