El rostit, així com l'arròs, el pots fer com vulguis, posar-hi el que vulguis, deixar-te anar i sortir-te del dibuix. Jo personalment no soc de seguir receptes. Per això no cuino mai postres. Perquè en les postres no existeix la improvisació. O segueixes la recepta, o tururut! Tanmateix, algun dia m'he deixat anar i m'he atrevit a adornar alguna coca de iogurt, o a fer alguna caixa de postre preparat, o fins i tot, algun flam de coco. Però res rellevant, como tota la linia d'aquest blog.
En canvi, si pregunteu als meus pròxims, podrien dir-vos que el rostit d'en Josep és un dels seus plats forts. No hi tinc cap secret, i com l'arròs, a vegades hi poso coses noves, o faig algun pas diferent. Però la base és fregir, sofregir, bullir i reduir. Aquí has d'estar atent amb els tempos de cocció, perquè el pollastre i el porc no van al mateix ritme. El rostit també és com la truita, si tens una bona paella, en aquest cas cassola, tot va més rodat.
A la Tati li agrada amb suc, a mi sec i melós. Però el que tenim clar tots dos és que amb prunes i pinyons, a part de ceba, pastanaga i una bona picada catalana és quan més ho peta.
En tinc dos al cap, un el del dia de Nadal del 2023, i l'altre, un que un dia vaig portar en un sopar de la colla de la Tati. Era festa major.
El rostit té moltes coses bones, una a destacar, que he après amb el temps, és que és un àpat que tant fa estiu com hivern, dinar com sopar, o també que agrada a petits i a grans.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada